L’excés de mortalitat causat per la desnutrició o per malalties induïdes per la desnutrició és considerat avui com un dels principals marcadors de
la fam, el tret distintiu que permet diferenciar la fam de la carestia (Cormac Ó Gráda, Famine. A Short History, Princenton, 2009: 90-128).

Aquest criteri s’enfronta, però, en la praxis historiogràfica, amb les dificultats de discernir entre la mortalitat induïda per la fam i la
mortalitat causada per malalties la letalitat de les quals no depenia dels nivells de nutrició de la població; malalties com la febre tifoide, la
pesta bubònica, els tètanus, la febre groga o la malària, com demostraren els epidemiòlegs a la dècada de 1980.

 D’altra banda, com és ben conegut dels treballs de Jean Meuvret, René Baehrel i Pierre Chaunu per a la França d’Antic Règim, en molts casos les
crisis de mortalitat foren causades per brots de pesta bubònica que no havien estat precedits de fams ni caresties. Per tant, tot i que la
desnutrició causada per la fam exposava els individus a contraure malalties i provocava, gairebé sempre, increments de les taxes de
mortalitat,  les epidèmies irrompien sovint en contextos de normalitat alimentària i causaven estralls fins i tot entre els grups privilegiats
de la societat, els millor nodrits. Al seu torn, les epidèmies podien desencadenar una crisi alimentària pels seus efectes pertorbadors sobre
la producció agrària, el comerç i l’abastament de les ciutats.

En aquest seminari, ccordinat pels professors de la Universitat de Lleida Pere Benito i  María José Vilalta  i  per Antoni Riera i Melis (IEC),
es vol explorar la complexitat de les relacions i interaccions entre les crisis alimentàries i les crisis de mortalitat, sobre la base de noves
recerques relatives a les crisis del període medieval i de la primera edat moderna, conduïdes des de diversos observatoris de la Mediterrània
occidental.